Formació per a la Transdisciplinarietat

Què podrien fer les universitats?

En primer lloc, les universitats han de buscar els seus propis sistemes de gestió i deixar de fer un mal ús de mètriques i estructures que desincentivin la investigació transdisciplinària i altres formes d'activitat interdisciplinària. A Europa, pot ser útil recordar les cinc competències bàsiques de l'educació superior, també anomenades descriptors de Dublín del procés de Bolonya (Qualifications Framework of the European Higher Education Area 2005): coneixement i comprensió, aplicació de coneixements i comprensió, elaboració de judicis, comunicació, habilitats d'aprenentatge (cf. Kehm 2010). Com a conjunt, aquests haurien de marcar alguns bons punts d'entrada per a la formació transdisciplinària.

Independentment de si un estudiant té intenció d'un enfocament disciplinari o més ampli a llarg termini, la formació de grau hauria d'exposar els estudiants a una àmplia gamma d'epistemologies i metodologies corresponents: comparar-les, contrastar-les i criticar-les. Per exemple, tots els estudiants de ciències requereixen coneixements d'ètica, filosofia de la ciència i com la ciència s'interrelaciona amb la societat (sistèmica i històricament). De la mateixa manera, tots els estudiants d'humanitats han d'entendre els processos de la ciència, tenir una alfabetització científica bàsica i comprendre alguns conceptes i supòsits bàsics (per exemple, estadístiques, evolució, sostenibilitat). Una altra possibilitat seria que els estudiants tinguessin l'oportunitat d'explorar, en una assignatura optativa (dins i dins de la universitat, possiblement més enllà), un problema que consideren important i motivador, preferiblement en un entorn basat en equip. La Universitat de Bergen tracta d'aconseguir-ho mitjançant el curs de grau optatiu interfacultat "Danningsemner" (comparable al terme alemany "Bildung") sobre diversos temes, i mitjançant el programa de màster de 2 anys interfacultat sobre sostenibilitat. Altres universitats com la Universitat Leuphana de Lüneburg, Alemanya, o l'ETH de Zuric, Suïssa, ofereixen una formació transversal similar. El programa 'Future Africa' de la Universitat de Pretòria té com a objectiu educar els estudiants en competències transdisciplinàries.

La resolució de l'equilibri entre la formació disciplinària i la més àmplia és un debat constant a moltes institucions. És evident que molts estudiants s'embarcaran en carreres basades en la profunditat disciplinària, però les dimensions més àmplies comentades anteriorment continuaran sent valuoses. Fins i tot aquells que busquen una carrera més àmplia necessiten una certa profunditat disciplinària. La diversitat d'enfocaments que sorgeixen hauria de ser en si mateixa un punt d'investigació i avaluació.

Les universitats innovadores que adopten un enfocament transdisciplinari probablement començaran a prendre un petit grup d'estudiants d'alta qualitat que tinguin habilitats de pensament integrador i a formar-los, al nivell superior de grau, en el pensament transdisciplinari. Aquesta formació probablement implicaria un ensenyament basat en problemes i un treball per projectes (Budwig i Alexander 2020).

A nivell de postgrau, s'haurien de donar suport a les titulacions superiors basades en la transdisciplinarietat. Tanmateix, la formació de postgrau transdisciplinari requereix centres/instituts d'àmbit universitari (que no estan dirigits per professors, excepte potser per a l'organització administrativa) amb habilitats transdisciplinàries per definir projectes i supervisors a tota la universitat adequats per impartir formació. Això no es pot fer tret que hi hagi polítiques a tota la universitat que encoratgin els professors a col·laborar en aquests temes, i sistemes administratius, incloses les finances, dissenyats per ajudar. Aquesta activitat és força diferent de la de l'activitat habitual de postgrau. Els estudiants que cursen aquests títols requereixen una mentoria continuada i un treball de curs diferent de la formació estàndard de doctorat/màster. Necessiten implicació amb diferents tipus de seminaris i debats, exposició als responsables polítics, exposició al pensament de la ciència postnormal i un enfocament en l'enquadrament transdisciplinari al llarg de la seva formació. Els professors implicats han de tenir un compromís amb la transdisciplinarietat, com a part de les seves pròpies activitats de recerca. De nou, aquesta innovació requereix una unitat central d'experiència transdisciplinària per avaluar la qualitat i treballar amb el professorat per assolir aquests objectius. Aquest tipus de mentoria compromesa i sostinguda és

important en un entorn acadèmic internacional que encara ofereix recompenses basades en mèrits vinculats a la disciplina.

La transdisciplinarietat és tant (si no més) de formació en modalitat d'aprenentatge com de recerca. L'ensenyament transdisciplinari es caracteritza pel que fa a la manera com es duu a terme, ja que s'ha de basar en gran mesura en problemes. L'explotació de la transdisciplinarietat com a eina de recerca no limitarà el seu impacte ni perjudicarà els estudiants de grau implicats.

Una estratègia que han utilitzat algunes universitats (per exemple, la Universitat de la Colúmbia Britànica) és fer un concurs intern per a uns quants professors cada any per ser adscrits a aquest centre per adquirir experiència en el pensament i l'aplicació transdisciplinaries. Es consideren premis de gran prestigi. En el nivell més avançat, centres com l'Institut Santa Fe demostren el prestigi que es pot guanyar. Una avaluació addicional dels diferents models desenvolupats arreu del món seria útil. Això, en efecte, hauria d'estimular una cooperació internacional més estreta entre les universitats, compartint experiències i noves idees per fomentar la transdisciplinarietat.

És important destacar que, com que la transdisciplinarietat requereix que s'uneixin diferents grups d'acadèmics i parts interessades, que a priori tenen diferents bases de coneixement, llenguatge, biaixos, visions del món i enquadraments, hi ha una necessitat absoluta que hi hagi una voluntat de participar en situacions complexes, difícils i converses desafiants (Gethmann et al., 2015). El respecte, el civisme i evitar l'exclusió de veus vàlides és fonamental. Malauradament, hi ha tendències a l'acadèmia que fan que això sigui molt més difícil.