Tot i que el nostre coneixement de l'oceà s'aprofundeix i les solucions sostenibles a les pressions que minen la salut dels oceans són a l'abast, el progrés mesurable continua sent limitat, i està molt lluny de l'acció urgent i sistèmica necessària per afrontar l'escala i el ritme dels reptes oceànics. La governança fragmentada accelera aquestes degradacions en no abordar els factors d'estrès que posen en risc els ecosistemes marins i posen en perill la vida de moltes persones, en particular les comunitats costaneres, que depenen de l'oceà per a l'alimentació, el subsistència i el benestar. Per explorar què ha de canviar per garantir una governança oceànica equitativa i solucions oceàniques basades en la ciència, hem parlat amb dos experts en oceà:
Actualment, la governança dels oceans està molt fragmentada entre tractats multilaterals, nacions, sectors i fins i tot dins de departaments governamentals individuals. Els departaments de pesca, energia i medi ambient operen de manera aïllada, cadascun gestionant diferents aspectes de l'oceà sense coordinació, comunicació ni visió compartida. Un pot supervisar les àrees marines protegides, un altre llicencia l'exploració de petroli a alta mar, mentre que un tercer estableix quotes de pesca. Aquesta fragmentació estructural no reflecteix la interconnexió de l'oceà i ignora les realitats de les comunitats costaneres les vides de les quals creuen aquestes fronteres artificials. Per exemple, a Sud-àfrica, la governança fragmentada sovint condueix a marcs legals superposats o contradictoris, cosa que confon els pescadors a petita escala, els impedeix accedir a l'oceà per obtenir aliments o mitjans de subsistència i provoca detencions il·legals.
D'acord amb Dra. Mia Strand, aquesta desconnexió no és accidental. Reflecteix llegats històrics i cultures institucionals, com ara els marcs de governança colonial, que continuen configurant la política marina actualment. Adverteix que fins i tot les iniciatives progressistes com la planificació espacial marina i l'objectiu de conservació 30×30 corren el risc de reforçar models excloents, tret que es reinventin fonamentalment per reconèixer millor els diversos sistemes de coneixement i centrar les comunitats que se suposa que es beneficiaran d'aquestes decisions.
Segons Strand, la conservació marina s'emmarca massa sovint com la protecció dels ecosistemes de comunitats locals en lloc de amb ells. Aquest enfocament ignora el seu profund coneixement i el seu paper de llarga data com a custodis de l'oceà, cosa que en última instància soscava els objectius mateixos de la conservació marina i la justícia social. La desconnexió entre la governança dels oceans i les experiències viscudes per les comunitats que depenen de l'oceà per a la seva supervivència condueix a una presa de decisions que corre el risc de ser no només ineficaç, sinó també activament perjudicial.
Les polítiques no haurien de prohibir a les comunitats beneficiar-se dels recursos naturals, sinó que haurien de crear marcs que garanteixin interaccions sostenibles, respectuoses i mútuament beneficioses.
Com és una transformació significativa de la governança dels oceans? Dr. Frank Mirobo explica que la governança integrada dels oceans significa involucrar tothom qui es veu afectat o es beneficia de l'oceà. Això inclou els responsables polítics, els investigadors, les comunitats costaneres, els pescadors, les indústries marítimes, els contaminadors i fins i tot aquells que estan indirectament connectats a l'oceà. Per a Strand, el canvi ha d'anar més enllà de la consulta a la cogovernança, establint una distinció clau entre cogestió – participar en el procés d'implementació – i cogovernança – compartir la presa de decisions estratègiques i els drets.
És important destacar que la governança inclusiva dels oceans no es limita a inserir les comunitats en els marcs existents. En canvi, cal redissenyar-los des de zero. Això implica crear processos participatius, centrar els sistemes de coneixement indígenes i locals i donar suport a mecanismes de governança que siguin ecològicament sòlids i socialment justos. Strand també emfatitza que és essencial trobar-se amb la gent allà on és, tant literalment com figurativament. Això implica adaptar-se als horaris i les prioritats dels socis no acadèmics, compensar les persones de manera justa pel seu temps i garantir la transparència i la flexibilitat durant tot el procés de coproducció.
Importa qui facilita el procés de coproducció. Idealment, els facilitadors haurien de tenir experiència en la resolució de conflictes i la capacitat de donar espai a múltiples perspectives.
Però els sistemes actuals sovint van en contra d'això. Encara persisteix una mentalitat de "conservació de fortalesa", que tracta la conservació marina com una qüestió de policia en lloc de col·laboració. Els gestors marins, per exemple, de vegades són avaluats en funció de la mida de les àrees protegides i el nombre de detencions. Els indicadors de rendiment poques vegades recompensen la coproducció i, en alguns casos, fins i tot són amonestats per fer massa participació amb les parts interessades, assenyala Strand. Ella subratlla que indicadors de diàleg i participació existeixen, però no sovint es reconeixen en els marcs de seguiment i avaluació.
Casos del món real mostren que la coproducció no només és justa sinó que també és més efectiva. Per exemple, les comunitats indígenes i locals de la "Costa Salvatge" del Cap Oriental de Sud-àfrica van aconseguir va qüestionar els estudis sísmics marins proposats per Shell – la primera fase de l'exploració de petroli i gas natural a alta mar – als tribunals. L'Alt Tribunal de Makhanda va determinar que Shell no havia consultat de manera significativa les comunitats afectades, moltes de les quals tenen drets de pesca consuetudinaris i mantenen profunds vincles espirituals i culturals amb l'oceà. En canvi, Shell es va basar en un procés de consulta de dalt a baix i defectuós que utilitzava canals de comunicació inaccessibles i tractava els monarques tradicionals com a únics representants, marginant les veus locals. Strand assenyala que si el govern hagués participat en una participació i col·laboració significatives amb les comunitats locals des del principi, potser haurien evitat una derrota legal important i una reacció social.
Strand comparteix que la col·laboració i la participació amb les comunitats abans del disseny i la implementació de les àrees marines protegides també haurien de ser la norma, i si això no ha estat el cas, els pescadors, les comunitats costaneres, els gestors de la conservació i les autoritats locals haurien de reunir-se com a mínim per revisar la legislació i els plans de gestió existents, i discutir les oportunitats per reclassificar les zones restringides i controlades. Emfatitza que començar a partir d'objectius compartits, no de conflictes, orienta la conversa cap a la qüestió de com avançar junts.
Les oportunitats de participació s'han d'adaptar als contextos locals i basar-se en enfocaments inclusius que reconeguin els factors històrics que configuren qui té accés a l'oceà. – Mia Strand
Mirobo comparteix un exemple del seu treball de conservació de tortugues marines a Tanzània, on la resistència inicial a acabar amb el consum de tortugues es va superar mitjançant la participació comunitària constant. El seu equip va dur a terme campanyes de sensibilització que destacaven la importància ecològica de les tortugues, el declivi de la població i els riscos per a la salut derivats del consum de la seva carn. Gradualment, les comunitats, especialment els joves, van començar a protegir els llocs de nidificació i a defensar la conservació. Aquest canvi de base, recolzat per científics i líders locals, va conduir finalment a noves regulacions. Mirobo emfatitza que la clau va ser generar confiança a través del diàleg, no prescriure accions sinó explicar per què la conservació és important per a la seva salut, medi ambient i economia.
Un cop la gent va entendre com tot estava interconnectat, des de les tortugues marines fins a la seva pròpia salut i mitjans de subsistència, van començar a assumir la responsabilitat. Aquesta comprensió més profunda és el que realment els va donar poder per actuar. – Frank Mirobo
A la tercera reunió de l'ONUC, és urgent demanar un canvi estructural en la governança dels oceans, que reuneixi diversos sistemes de coneixement i recompensi la creació de confiança, el diàleg i la presa de decisions compartida. Només mitjançant aquest enfocament es pot aconseguir una governança dels oceans veritablement inclusiva i equitativa a tots els nivells.
Fotografia de Guillem Marques de Unsplash
Més informació sobre el rellançament de la sèrie de conferències distingides ISC-GeoUnions 
Més informació sobre la crida a comentaris: Marc estratègic de l'ISC, Pla d'implementació i esborrany de les actes de l'Assemblea General | data límit: 24 d'agost/5 d'octubre 
Més informació sobre el resum de ciència oberta | juny de 2025 
